TARDOR 29 Octubre

Sant Narcís i Sant Feliu

Aquests dos sants eren fills de Girona; Sant Narcís va ser bisbe, i Sant Feliu, diaca.Sobre Sant Narcís hi ha moltes llegendes,en les quals se li atribueixen nombrosos miracles. El poble ha trobat motiu en aquestes llegendes per venerar el sant sota diferents patrocinis i advocacions.Tenien Sant Narcís per patró els oliaires, llantiers, i gerres, i se l'invocava contra el mal d'orella, les torçades de les extremitats i les palpitacions.

EL SENYOR DE LES MOSQUES

Conten que una vegada el rei de França, Felip l'Ardit, posà un setge estret a Girona.La situació era impossible de sostenir i la ciutat era a punt de caure, quant del sepulcre de Sant Narcís van sortir, no se sap per on, un gran vol de mosques vironeres, les quals van tirar-se damunt dels francesos, i, francès picaven moria al moment, recargolant-se de dolor.Un pànic terrible va apoderar-se dels invasors, els quals van fugir, cames ajudeu-me cap el seu país. Abans però, van deixar al camp de batalla més de quaranta mil soldats i dos-cents quaranta cavalls. Des d'aquesta feta memorable hom considera Sant Narcís com advocat de les mosques i hom creu que pels volts de la seva diada les mosques són més insistents, amoïnadores i verinoses que mai./" Per Sant Narcís cada mosca val per sis." O bé: per Sant Narcís,/a cada picada en maten sis."

TARDOR 28 OCTUBRE

SANT SIMÓ I SANT JUDES TADEU

SANT SIMÓ
Diu la tradició que Sant Simó era molt gras i que
exercia l'ofici de drapaire.Per això l'havien escollit
per patró els massa grassos i els que arreplegaven
draps vells. També conten que el seu martiri va consistir
a serrar-lo de viu en viu i que per això el tenen
per patró els serradors.

"Per Sant Simó,/mort la mosca i el moscó."

SANT JUDES TADEU
Sant Judes,pel fet de ser confós amb el deixeble-
traïdor- Judes Iscariot, és el sant més oblidat del cel.
No coneixem cap cristià que hagi posat al seu fill
per nom Judes. Per aquesta raó hom creu que el sant
agraeix i recompensa els que el recorden. Si al punt
de les dotze de la nit d'un divendres, hom li diu una oració
i li demana una gràcia, pot tenir per cert que la hi
concedirà. Ara bé, cal que la pregària i la invocació
durin el tems just de les dotze campanades, ja que
altrament la invocació té un sentit negatiu i esdevé
gran mal al que la diu.

Algunes dites relatives al dia d'avui:

"Per Sant Simó i Sant Judes,/barques ajagudes. "

"Per Sant Simó i Sant Judes,/ punxa els bous i pega
les mules,/ que s'acaben les bones sembradures."

TALLAFERRO (LLEGENDA9

Diu la llegenda que el gran cabdill cristià Otger va morir als braços de l'avi de Sant Guillem
(19 de juny) Però abans de morir li va deixar l'espasa que havia rebut de mans de Sant
Jordi i amb la qual havia lluitat contra els serraïns. Li va recomanar que no donés a ningú
l'espasa, de tant bon tremp que fins i tot podia tallar el ferro, a menys que el país estigués
en perill. En aquest cas havia de buscar un cavaller pro valent per honorar-la.
Quan va morir l'avi, l'espasa va passar al pare de Sant Guillem, i després a ell.
Quan els moros desembarquen a Elna, el sant crida el comte Bernat de Besalú i li lliura
l'espasa d'Otger, aquest la pren i promet utilitzar-la amb valor contra els serraïns.
Es posa al davant dels seus guerrers i, en poc temps, el Rosselló es veu lliure
dels invasors.
A partir d'aquell moment el comte de Besalú pren el sobrenom de la qualitat meravellosa
de la seva espasa i passa a la història amb el sobrenom de Bernat Tallaferro.

La seva llegenda està recollida en el poema Canigó de Mossèn Cinto Verdaguer.

BERNAT I TALLAFERRO (HISTÒRIA)

Bernat I Tallaferro representa l'època de major esplendor de la casa comtal de Besalú,
el seu sobrenom "Scindes Ferro" es deu als grans fets contra els àrabs. També se l'anomena
Príncep i pare de la pàtria.

L'any 1010 Ramon Borrell de Barcelona fa una crida als nobles catalans perquè ajudin
Mohamed.
Acudeixen amés de Tallaferro,Armengol d'Urgell, Hug d'Empúries i els bisbes Aeci de
Barcelona i Arnulf de Vic. Són més de 9000 i van a Còrdova, és l'època de la conquesta
de l'imperi musulmà.

Lluiten contra Suleiman a qui derroten en la campanya anomenada Akbar-al Bakar i
Suleiman fuig a Zafra.

Tornen a lluitar a les planures del Guadiana , prop d'Algesires, i ara és Suleiman qui els
derrota i s'han de replegar a Còrdova, en aquesta segona lluita moren Aeci i Armengol
i resten ferits Arnulf i Odó de Girona. Quan tornen Bernat és anomenat Tallaferro.

Gregori V l'anomenava estimat fill i gloriós comte en la butlla que posava sota la
protecció de Roma el monestir de sant Genís i sant Miquel de Besalú. Quan Odó, bisbe
de Girona, li reclama les esglésies de Beuda i Montagut ell les cedeix, i també quan li
reclama, al següent any, les de Tortellà i Argelaguer.

Quan el monestir de sant Pere de Besalú, començat per Miró, va ser acabat, Tallaferro
el consagra el 23 de setembre de 1003. L'any1006, a instàncies del poble, intervé en
l'elecció de l'Abat.

Es va casar amb Toda, filla de Ramon Berenguer, Comte de Barcelona, l'any 1007. Va
tenir cinc fills i tres filles,però en el testament només nomena a Adelaida i Constança.
Guillem que el va succeir en el comtat. Guifré que va ser bisbe de Besalú i, a l'extinció
del comtat, de Carcassone. Enric que va ser eclesiàstic i als 25 anys va rebre el bisbat
de Besalú. Hug i Berenguer que varen rebre diferents alous (bens immobles lliures
d'impostos). Garsenda que es va casar amb el vescomte de Narbona. Adelaida que va
ser confinada a viure al monestir de Sant Pau i Constança que va rebre alguns alous.

Va fer diverses donacions per les seves ànimes a Santa Maria de Ripoll,a Sant Miquel
de Cuixà i a Sant Genís i Sant Miquel de Besalú per qui tenia un particular efecte.
Va voler ser independent de la casa de Barcelona i al 1016 va a Roma amb els seus fills
Guillem i Guifré i torna amb un tros de Lignum Crucis i la concessió de Benet VII per
crear un bisbat als seus dominis.

L'any1017 es suprimeix el Monestir de Sant Joan de les Abadesses i gràcies a una
butlla de Benet VII passa a ser Comte de Ripoll i dels seus territoris annexes.
El Monestir de Sant Joan de les Abadesses, que fundà Guifré el Pilós i que va ser ofert
a Emmón, la seva filla, amb la condició de que si no hi havia successor passés a la
Casa Comtal de Besalú, va ser atorgat a monjos Aquisgranesos després d'una
trifulga entre Tallaferro i la seva germana Ingilberga, que fou a acusada per
Benet VII de comportament impúdic i escandalós a instància de Borrell I, Bisbe de Vic
de l'Abat Oliva, Bisbe de Ripoll, i del mateix Tallaferro.

CARDEM,CARDEM, QUE EL MON S'ACABA

Tothom que n'ha volgut se n'ha atipat, si més no pels ulls.Vull dir
que els qui han anat al festival de cinema eròtic han pogut exercitar
fins a cansar-se'n una pràctica sexual molt antiga que es diu voyeurisma.
Ara, mirar rai. El el problema ve amb sexe oral. No, no em refereixo
a la llapementa, la xuclamenta o a la xarrupamenta, no:em refereixo
a parlar. Parlar de sexe.Per aquelles coses tant nostres,el poble càtala
fa temps que ha dicidit que la manera més presentable de fer l'amor
en públic(és a dir, de parlar de sexe, que és activitat de gran predicament)
és follar,un verb que jo trobo d'una sonoritat horrorosa. No crec que
que del fet de 'trepitjar raïm per fer-ne most'(que és el significat
primigeni del terme)s'arribés a la idea del coit, ja que l'accepció vulgar
l'hem presa del castellà, malauradament el DIEC va decidir acceptar-lo
i des d'aleshores tot és follar a tort i a dret: deu ser que els agrada el folló.
Ja em perdonaran els modernets però a mi el verb cardar, per molt
originari de la Garrotxa que sigui, no em sembla gens pagerol,si és
que he entès bé per quin motiu el bandejen. És més el trobo molt
contundent, molt..expressiu. Home,de pega sí és que en té una, i és
diguem-ne de tacte: la idea de les punxes de card que inspiren l'acte de
desbrossament si que em fa una mica d'angúnia.La carda, que és l'estri
de la vella activitat de cardar llana d'on es deriva,es diu així precisament
per la forma que té:"Instrument emprat per a pentinar les floques de
cotó i de llana, que consistia en una fusta plana,amb mànec, que tenia
clavada una peça de cuir guarnida amb puntes de filferro"
Tingueu present, tanmateix,els qui sou sensibles a la visió de les espines
que cardar tampoc és obligatori:també es pot boixar, com fan a Mallorca
(que prové de la boixa,"tap de fusta per tapar un cup, safareig
o un bugader"),catxar, mes corrent a la banda de Lleida, o pitjar,
habitual per les terres del Bages. O encara qualsevol de les moltìssimes
altres formes com es diu al llarg i ample del territori (en aquest aspecte
us recomano l'obra literària de Ferran Torrent, un fantàstic creador d'argot
autòcton ).Cardem, barrinem, copulem i forniquem tant com ens vingui
de gust, però deixem de follar, que de tanta follamenta acabarem ben cardats.

Tret de un cafèambllet